Japó és molt més que sushi i geisha

Confesso que Japó no havia estat mai a la meva llista de països prioritaris. Potser perquè anar-hi a l’hivern significa perdre l’oportunitat de viure els seus cirerers florits i els dies de cels blaus, potser perquè m’empipa carregar les bosses amb roba d’hivern i em fa mandra posar-hi un paraigua, potser…

Vaig plantar-me davant del mapamundi que tinc al despatx tot foradat amb agulles de cap que senyalen els països visitats i vaig veure que aquest racó del món el tenia verge, immaculat, per descobrir.

Coincidint en el temps, van aparèixer -com per art de màgia- unes tarifes de la companyia aèria Emirates que em convidaven a conèixer-lo. I dit i fet. Només tindria quinze dies i era qüestió d’aprofitar-los. No podia sacrificar tampoc uns dies de relax al final del viatge -dels que em creia mereixedora- i per tant, això escurçava el meu temps entre els nipons.

Finalment vaig decidir, seguint els meus apriorismes sobre el país, fer un tastet del Japó d’una setmana, pensant que no em vindria de gust repetir i que, foradant-lo després amb una agulla al meu mapamundi de la National Geographic Society de 1988, ja el tindria dat-i-beneït..potser perquè no me l’esperava tan bonic!

Japó és bonic malgrat que els cirerers no estiguin florits i això ho vaig aprendre al mes de gener d’enguany…

Només arribar a Kyoto vaig haver de comprar el paraigua que no havia volgut carregar a l’equipatge, però també només arribar vaig viure una de les experiències culinàries més plaents i senzilles de la meva vida. Fou al Restaurant Kyoto Tamaya, situat molt a prop de l’hotel a on m’allotjava, el Villa Aneyakoji, un petit restaurant de gent amable i a on,com arreu del Japó, s’hi podia fumar.

El meu primer sashimi al Japó:

La cambrera em porta una caixa tancada que m’obre quan la diposita sobre la taula. D’ella surt un fum blanc; és llavors que m’explica una llegenda:  L’Urashima, un pescador japonés, va salvar una tortuga de mar a qui els nens del seu poble tenien turmentada. En agraïment, la tortuga se’l va endur a les profunditats marines per conèixer la bonica princesa que vivia al Palau del Drac. Van festejar i quan va ser l’hora de tornar, la noia el va obsequiar amb una caixa que només podia obrir-se en cas de necessitat. De tornada a casa, no podia reconèixer res,ni el seu poble ni la seva familia. No entenia qué passava i va recordar que tenia la caixa per ajudar-lo. Quan la va obrir, un fum blanc va sortir de dins i els seus cabells i la seva barba van quedar blancs. Aleshores va entendre que havia passat molts anys sota el mar…

20150127_213707   20150125_211100

El Japó més tradicional:

Passejant pel barri de Gyon, el Kyoto més tradicional, arribo al carrer Ishibei-koji, segurament el més bonic de tota la ciutat.No hi ha ningú més quan de sobte em topo amb dues maiko, les aprenents de geisha. No sé com reaccionar, no n’havia vist cap abans però elles m’ho fan fàcil i encetem una conversa plena de sentit i de rialles. Més tard he assistit a una autèntica cerimònia del té, que ha estat una experiència molt relaxant i enriquidora de la mà de l’Otzaku, una noia d’Osaka que es va traslladar a viure a Kyoto atreta per l’amor a les tradicions i a la cultura del seu país.

WP_20150127_00820150127_11071420150127_123946

Japó no és només sushi:

Poques cultures tenen tanta una gastronomia tan variada, rica i saludable com la japonesa. El que anomenem la cuina de temporada té en aquest país la seva màxima expressió. Els restaurants no tenen una carta llarga, es dediquen a una especialitat i la toquen bé i cada racó del país té la seva expressió culinària .

Des de les cases a on serveixen ramen -sopa de fideus- , anomenats udon quan es tracta de fideus de blat molt gruixuts fins al tradicional i popular sushi, anomenat maki quan se li dona la forma de rotllo i se l’envolta d’alga nori, passant pel Yakitori (broqueta feta amb qualsevol part del pollastre ja sigui l’esòfag, el cor, la pell o el pedrer), les tempuresde verdures, peix o carn, el kamameshi (arròs cuinat en una olla de ferro anomenadakama a on s’hi afegeixen els ingredients que es vulgui), taco-yaki  (una mena de bunyols de pop) i un llarguíssim etcètera.

20150126_21242220150127_14234420150126_15275220150129_19512120150128_195612

Mercats de peix:

No s’entendria el país sense el peix, element indiscutible de la dieta japonesa. Japó és el major consumidor de peix del món. Els mercats de peix són una simfonia de colors i textures. El mercat Nishiki de Kyoto o el més famós encara de Tsukiji a Tòquio en són una bona mostra.

20150130_10564220150130_10592620150126_162037

Els vàters al Japó:

És un tema que no passa desapercebut i que requereix d’una imatge.Exacte! això és un quadre de comandament d’un vàter al Japó. Aquí la visita al senyor Roca s’esdevé tot un plaer per a les parts baixes. Xorros de major o menor intensitat seguits d’uns aires assecadors, acompanyats d’un sistema calefactor en tot el cercle de la tassa. En fi, una experiència!

20150125_202804

Em vaig equivocar quan vaig planificar un viatge al Japó de només una setmana. Però estic contenta perquè això justificarà una segona visita, un país que m’ha sorprés moltíssim, amb una gent molt amable que intenten ser perfectes dins la imperfecció del món en que vivim.

Domo Arigato i a reveure!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s