Myanmar és… Mingalabar!

M’he decidit a escriure aquest post, d’un viatge fet l’any 2005, sota la influència del programa televisiu “Pequin Express” que me’l fa reviure un cop cada setmana.

“Myanmar, Myanmar” em vaig repetint a mi mateixa mentre l’avió aterra a l’aeroport de la ciutat de Yangon -la que fou fins novembre de 2005 la capital del país-.

He de fer un esforç per no errar cada cop que anomeno el país destí de les meves vacances perquè fins fa relativament pocs anys, aquest país es deia Birmània, un nom si més no molt més pronunciable.

Hi arribo des de l’aeroport ultramodern de Bangkok i ja tinc la impressió d’haver fet una regressió de vàries decades en el temps. L’aeroport de Yangon és d’un color gris verdós depriment, com grisos em resulten els militars que em reben -plens de medalles a l’uniforme- i que només esperen de mi el pagament religiós del visat d’entrada en cobdiciats dòlars americans. Ni un somriure fugaç -no fos cas que se’ls estovés el cor-.

Diuen que la primera impressió d’un país és la que t’acompanyarà sempre més però m’aferro a la idea que aquest cop no sigui així.

Fora l’aeroport, amb les butxaques més lleugeres de pes tot adquireix un altre color, el sol m’escalfa i ja m’és ben igual com carall es digui aquest país perquè potser oblidaré el seu nom però recordaré sempre la seva gent.

Fa molta xafogor. Sóm a les darreries del mes de novembre i a més d’una dutxa, necessito canviar diners. No m’agrada viatjar amb dòlars americans si no és estríctament necessari, així que demano al meu guia Suntei i al xofer de l’atrotinat Toyota, en Joel -autobatejat així en honor al seu ídol, el cantant americà Billy Joel- de portar-me a algun lloc a on aconseguir alguns kyatt, la moneda del país.

“-Quin tipus de canvi vols?” em pregunten tots dos

-“quants tipus de canvi teniu” responc i penso que això es posa interessant

-“Podem anar al mercat negre i et donaran 1.200 Kyatt per cada dòlar o podem anar a les oficines de canvi del govern i te’n donaran 6”

-“Doncs està ben clar…anem al mercat negre”

-“Hi ha una tercera possibilitat…i és la d’anar al Mercat Negre Oficial” em respon en Suntei.

Davant la meva cara indrèdula m’expliquen que el govern -veient que cap turista va a canviar a les seves oficines- ha decidit muntar la seva pròpia xarxa il·legal de canvi de divisa i donen 450 kyatt per cada dòlar.

M’he proposat, durant tota l’estada al país, no engreixar res ni ningú que tingui a veure amb la Junta Militar que governa de forma autoritària el país, així que ara canviaré al mercat negre ben negre i després em dutxaré i dormiré en hotels, menjaré en xiriguitos i restaurants i agafaré avions que no siguin en cap cas propietat de l’estat. Serà el meu particular boicot al seu règim dictatorial.

El “mercat negre” resulta ser una minúscula botigueta a on venen sabó, caramels i galetes…i kyatt! Amb les butxaques farcides amb 120 bitllets de 1000 kyatt cadascun -una verdadera fortuna en aquest país- surto del tuguri disposada a menjar-me el món.

Yangon és una ciutat que manté u cert aire europeu ranci heretat d’èpoques passades, amb edificis d’estil anglès de maons vermells al costat d’impressionants pagodes daurades que alimenten l’ànima dels seus habitants. Passejar pels seus carrers de voreres esventrades pel temps i els terratrèmols és arriscar-se a acabar el dia amb el turmell regirat però és l’única manera de topar de morros amb una autèntica casa de té birmana i alimentar, aquest cop, la meva panxa. El dia l’acabo al cim del monument més grandiós i símbol de la ciutat – la Pagoda Shwedagon-, el santuari més sagrat del país i que fou batejada pel gran escriptor i viatger Rudyard Kipling com a “un misteri daurat, una superba meravella”.

MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 305               MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 678          MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 319

 

La ciutat de Bagan és la meva segona parada.Una de les gemes més preuades del país, un escampall de centenars d’hectàrees farcides de temples i runes acaronats per les aigües del riu Ayeyarwady, el gran riu que baixa des de les muntanyes de l’estat Kachin nord enllà. En Hey m’espera a l’aeroport -a on hi arribo amb sis hores de retard. La seva cara amable porta marcat el pas dels anys. No para de somriure’m i demanar-me perdó per la pèrdua de temps soferta i de la que es sent -sense ser-ho- culpable. Tots els birmans es senten culpables de tot sense tenir mai culpa de res….

Fem una visita curta però densa. Ell va crèixer entre aquestes runes, jugant a pilota amb caps de buda decapitats per les nombroses sacsejades de la terra en aquest racó de món. El seu pare era conservador del Museu de Bagan i li va inculcar un gran amor per les pedres antigues. En les seves hores lliures, quan els turistes no l’emprenyem, es dedica a pintar quadres i a cuidar la seva mare, vella i estimada com aquestes pedres.  Després d’ensenyar-me un munt de runes i la Gran Pagoda de la Muntanya de Sorra Daurada em fa pujar fins el quart nivell d’un dels temples més antics de Bagan -el Ku Byanuk Gyi-. El meu vertígen em fa recular. “No tenim gaire temps! Va, puja!” em diu sense perdre el somriure. Obeeixo dòcilment i quan arribo a dalt de tot entenc la seva pressa: el sol ha tenyit de vermell de sang totes les pedres, que ara són rubís, en un últim alè abans de perdre’s a l’horitzó.

MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 390MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 367

L’endemà m’acomiado de Bagan amb un somriure als llavis: la nit passada el Barça ha guanyat al Madrid per 3-0. Després, un avió em porta cap a la monumental ciutat de Mandalay, que em dona la benvinguda sota un sol aclaparador.

Aquesta ciutat té el color granat de les túniques dels més de trenta mil monjos budistes que l’habiten. Cada matí surten amb els peus nus de tots i cadascun dels sis-cents monestirs de la regió i baixen a la ciutat a demanar arròs, arrenglerats com un veritable exercit de formigues vermelles, en total silenci i amb la seva única arma – un lluent bol de color negre- a on recullen el que la gent els dona. N´hi ha de totes les edats i classes socials però una única mirada: la que no aixequen del terra, en senyal de respecte i humilitat. A Mandalay torno a tenir molta sort amb el guia que m’ha tocat, doncs és el rebesnet del que fou secretari del darrer rei de la ciutat, el rei Thibaw, foragitat del poder pels britànics quan aquests van ocupat la ciutat al s. XIX. Aquesta “Ciutat Daurada”, considerada durant molt temps el “Centre de l’Univers” segueix altiva i bonica malgrat la seva decadència i el seu nom ens continua evocant llegendes i mites.

Abans però de visitar la ciutat, el guia Richard em vol portar al monestir de Maha Ganayon del poble d’Amarapura, a on també es troba el pont de fusta de teca més llarg del món, el “U Bein” amb 1200 metres de llargada. Però tornem al Maha Ganayon. Cada dia, quan els monjos d’aquest monestir tornen de pidolar els espera el que serà el seu “darrer àpat” abans que arribi el dia següent. Són les 11 del matí i no tornaran a menjar fins demà a les 5 del matí.

MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 422      MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 301      MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 498

 

Seguint el símil de les pedres precioses, de les que el país és un dels primers productors mundials, Mandalay és un diamant amb mil cares; la ciutat és plena a vessar d’artistes concentrats en barris gremials d’escultors, pintors, fusters, orfebres….Potser sí que és el “Centre de l’Univers”! Però el meu temps a Mandalay expira, com ho fa el sol cada capvespre quan s’oculta darrere les muntanyes que envolten la ciutat en un espectacle de colors al que assisteixo embadalida.

 

MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 520      MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 542       MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 563

 

 

Després d’un accidentat vol, amb tres intents d’aconseguir la pista, arribo a Heho, l’aeroport més surrealista del món. En baixar de l’avió i sense abandonar la pista, ja puc encendre una cigarreta i de sobte, després de poques passes ja em trobo en un descampat a on senyors molt atrafegats porten maltes als cofres dels cotxes aparcats. Trobo la Tutu, que m’espera somrient.

Canvio la calor asfixiant per un aire gèlid que fa que aviat la trobi a faltar…També canvio el paisatge de muntanyes verdes per les estores de colors groc i verd que conformen els camps d’arròs. És època de collita i passar-lo per garbell. Aquesta és la feina que tenen les ètnies Pa-ó i Danu en aquesta època de l’any. A mig camí del llac Inle trobo les coves de Pindaya, guardianes de més de vuit mil estàtues de Buda de totes mides i colors. No sóc budista i sí un pel claustrofòbica i tanmateix m’hi trobo ben a gust aquí, al ventre de la muntanya. Potser és perquè em sento una de les set princeses de la llegenda a les que la perversa aranya -que ara és el símbol de la ciutat- va fer presoneres dintre de la gruta i espero el príncep que m’alliberi.

MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 583                                                                                                   MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 603

Quan arribo al llac Inle ja és a punt de pondre’s el sol. Els pescadors d’ètnia intha acaben de calar les xarxes. El llac els sabrà recompensar demà al matí tot l’esforç que fan incansablement dia rere dia.

Els dies al llac passen lànguids i sense pressa. Tinc el gran privilegi de coincidir amb la gran festa que s’hi celebra un cop cada any després de la lluna plena de novembre. A la pagoda de Phaung Daw Ao del poblet d’Ywama reben més de tres mil dos-cents monjos arribats de tota la contrada. Els monjos tornaran als seus monestirs carregats amb quantitats immenses d’arròs que els ajudaran a sobreviure tot l’any.Gairebé no em cal treure la càmara i fer fotografies per recordar-ho, la meva retina fa la feina.

MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 668                                                   MYANMAR CAMBODJA I THAILANDIA 2005 733

Aquests dies he pogut veure gairebé tot el que avui per avui és permès. Vaig arribar a aquest país lleugera d’equipatge però me’n vaig amb la maleta ben plena; m’enduc el somriure dels nens i la pols de tanaka amb la que es cobreixen la cara les dones i nenes en un intent de veure’s més boniques i saludables. M’emporto també els longy que en forma de llarga faldilla vesteixen els homes per conservar la tradició i que els fa dignes i savis, les postes de sol, els colors de les fruites als mercats però sobretot m’enduc l’olor de llibertat que encara no ha arribat a aquest poble però que ells ja m’han fet flairar durant aquest dies.

 

Fins aviat Myanmar! (era així com es deia el país, oi?)

 

 

 

Anuncis

2 pensaments sobre “Myanmar és… Mingalabar!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s