XILE & ARGENTINA…pero qué bueno que viniste!

Per molts dels meus amics i parents és coneguda la passió que sento pel continent asiàtic en general i per determinats països d’aquell tros de món en particular. Podria ser que em traís el subconscient perquè cada cop que penso en visitar l’Amèrica Llatina em ve al cap que -en molts casos- he de passar per l’aeroport de Barajas, o Adolfo Suárez i això a mi no m’acaba de fer el pes…de fet i per ser sincers, en parlo malament cada cop que l’esmento. Algun dia em decidiré a escriure sobre el meu rànquing particular d’aeroports mundials i divertides anècdotes que hi he viscut, però ara això no toca!.

L’any passat vaig decidir que, malgrat tots els malgrats i l’aeroport de Madrid, era hora de tornar a trepitjar continent americà i la ruta escollida va ser Xile, el país més estret i llarg del món, acompanyat d’unes pinzellades del seu veí, l’Argentina.

Acostumada als preus dels bitllets d’avió per volar al sudest asiàtic vaig quedar esmaperduda i bocabadada quan vaig veure els preus per anar a Xile, però és clar, jo hi afegia l’illa de Pasqua -Rapa Nui- al meu itinerari, una petita illa situada a “tan sols” 3.700 kms. del continent.

Els xilens són amables i et parlen amb aquest accent melós, entretallant paraules però gens farragós -cosa que agraeixes- i penses quant d’injustes són les crítiques i les brometes que els hi fan els veïns argentins de vegades!

De la capital, la metròpoli de Santiago no destacaria gairebé res, excepte veure els seus “cerros”, la seva Plaza de Armas amb la Catedral Metropolitana, “La Chascona” -casa a on visqué Pablo Neruda al Barri de Bellavista- i el Palacio de la Moneda pel que simbolitza a la gent que ens situem a l’esquerra. A l’hora de dinar és destí quasi obligat anar al Mercado Central a on parades de peix fresc i amb una activitat frenètica a primeres hores del matí passen més tard el relleu a espais gastronòmics a on gaudir d’un ceviche de reineta o uns ostiones a la parmesana –entre d’altres exquisideses-.

20140126_185500     DSC05217      DSC05190

Des de Santiago volo a l’illa de Pasqua -Rapa Nui-, un enclau mític per excel.lència situat a 3.700 kms. de “terra ferma”. Al voltant de 80.000 persones visiten cada any aquesta minúscula illa de 117 kms quadrats perduda enmig de l’oceà atretes per les seves estàtues de moaïs, que configuren un gran museu a l’aire lliure. Altres denominacions tradicionals de l’illa són: Te Pito o te Henua («el melic del món») i Mata ki te Rangi («ulls que miren al cel»).Els aproximadament 3.500 “rapanuis” que l’habiten conserven aquella bravura de qui se sap descendent de guerrers implacables i alhora la ganduleria de qui no li cal treballar per viure millor. Perquè si no volen, no els cal treballar! L’interès turístic per l’illa ha donat peu a l’especulació més absoluta dels terrenys. Dormir sobre un llit, menjar en un restaurant, comprar en un supermercat i ja no parlem llogar (la terra pertany als rapanui i no es pot vendre) un terreny per obrir qualsevol negoci està a l’abast de molt pocs. Tot, absolutament tot, es porta en vaixell des del continent (tanmateix els ous…no hi ha ni granges de gallines!). Per sort quan visites els llocs arqueològics (previ pagament de una mena de passaport de 60 Us dòlars) o veus els cavalls a desenes campant lliurement arreu t’adones que estàs en un lloc únic i màgic, que potser no arribaràs a enyorar mai però que agrairàs haver trepitjat i conegut durant 4 dies, i encara que només sigui per veure la línia de l’horitzó com n´és de corba en aquestes latituds ja val la pena. De l’illa destacaria la Pedrera dels moais “Rano Raraku”, “Orongo” -lloc de les cerimònies de l’home ocell-, el magnífic “Ahu Tongariki” -plataforma dels 15 moais que hem fet sota una pluja que ens ha espatllat les fotografies-, la platja de sorra blanca i aigues turqueses d’Anakena i el sopar del restaurant Haka Hanu de Hanga Roa (esplèndid el carpaccio de kan-kan, el pil-pil de camarones i el peix toremo fet a la parrilla sobre un llit de puré de camote…)

DSC05354  DSC05395   DSC05508 1   DSC05372   20140129_120913

La tercera parada en territori xilè serà la ciutat de Punta Arenas, a on m’embarco en el creuer Via Australis el dia següent per la tarda. Punta Arenas és una ciutat de 125.000 habitants, endormiscada, que combina les reminiscències del seu passat esplendorós amb el provincianisme de sentir-se una mica “al cul del món”. Ciutat amb 150 anys d’història a les espatlles, amb carrers de traçat reticular, i amb un cementiri monumental que recorda tots els colons vinguts de Croàcia, Itàlia, Alemanya, Anglaterra etc i que ja no van tornar mai a la seva terra.  Una anècdota curiosa del seu cementiri és que l’accès s’ha de fer per una porta lateral per exprés desig de la Sra. Sara Braun, qui en va fer donació dels terrenys i qui va sentenciar que ella seria la darrera persona que atravessaria la seva porta principal quan es morís. Un altre lloc característic de la ciutat és el seu mercat municipal -un edifici nou i insípid- amb unes poques parades de peix i moltes “cocinerías” -minúsculs llocs de menjar situats al primer pis i a on ja cal que t’afanyis a agafar lloc si vols tastar les famoses empanadas de machas o de centolla, mariscal cocido , un “peje-rey al pebre”, els ceviches i l’inigualable chupe de centolla-. També a ressaltar el Cordero magallánico que m’he cruspit al Restaurant La Luna acompanyat del vi Oveja Negra de la Vall del Maule xilena de varietats Cabernet franc i l’autòctona Carmenere o  el Pisco Sour a mitja tarda a l’encantador Café Tapiz.

DSC05639  20140201_153718   DSC05652   DSC05645

Passo 5 dies embarcada al Stella Australis  (http://www.australis.com), una fabulosa nau amb capacitat per a 210 passatgers recorrent els fiords i canals de la part més austral de Xile. Des de la sortida de Punta Arenas enfilem l’Estret de Magallanes passant  per Seno Almirantazgo, Badía Ainsworth, Glacera Marinelli, Illots Tuckers, Canals Gabriel, Ballenero i O’Brien per seguir per un braç del Canal Beagle, el fiord i la Glacera Pia i la resta de l’avinguda de les glaceres. Des d’allà passem al Canal Murray, badia Nassau, les Illes Wollaston i arribem al….Cap de Forns, que  és el nom que rep el cap més austral de l’arxipèlag de Terra de Foc i marca el límit nord del Pas de Drake, que separa el continent americà de l’Antàrtida. Em fan aixecar a les 5 del matí sense garantia de poder-lo navegar ni arribar a l’illa de Forns però els deus són benevolents i ens ho permeten pel que ja puc dir que jo sí he fet el Cap de Forns, tot i que no ho he celebrat foradant-me l’orella!!!. Els dies a bord passen de manera suau amb l’ única i agradable companyia de la resta del passatge amb qui de seguida faig coneixença… que si ara agafem una zodiac i anem a trepitjar la glacera Pía mentre ens preparen un whisky on the rocks amb el gel que desprenen contínuament les seves parets, que si ara anem a veure lleons marins i pingüins a una badia remota, que si ja és hora de sopar (per cert, magnífica gastronomia i curada sel·lecció de vins xilens, cockatils i licors inclosos durant tot el viatge).  Aquest creuer és tot un homenatge a la natura, als paisatges indòmits i únics d’aquesta part del país però també un homenatge a la bona cuina xilena.  Quan desembarco a Ushuaia, la més austral de les ciutats en territori d’Argentina ja enyoro el creuer que acabo de fer!

DSC05747   DSC05708    DSC05734   DSC05802    DSC05879

Ushuaia representa per a mi l’antítesi de la ciutat a on hi vols viure, envoltada de natura magnífica però aïllada de totes les coses a les que estic acostumada. Té, però -en el meu cas de turista accidental per 24 hores- alguns avantatges com ara el ser port franc, i per tant carrego tabac (maleït vici!) per la resta del viatge (80 cèntims d’euro el paquet). Passejo per aquesta ciutat de carrers amb traçat quadriculat, després de deixar les maletes a l’hotel The House i visito l’antic presidi -el terror de tots els que delinquien a Argentina molts anys enrere i que complien condemna i treballs forçats aquí- i l’interessantíssim Museu Yamana que em familiaritza una mica més amb les diferents ètnies de la Terra de Foc. Per dinar faig un mos a Ramos Generales (http://www.ramosgeneralesush.com.ar/), un antic magatzem d’abastos carregat d’història (atenció als seus deliciosos pingüins de merenga i xocolata negra) i per sopar menjo el plat estrella de la ciutat -el lluç negre- al restaurant Tia Elvira (http://www.tiaelvira.com/

IMG_20140205_143658     DSC06136      DSC06101

Propera parada:  El Calafate. El vol des d’Ushuaia s’agafa a l’aeroport Islas Malvinas, situat sobre el Canal de Beagle i amb unes vistes espectaculars dels Andes i la Serralada Darwin. El dia gris que s’ha aixecat a Ushuaia es torna clar i calorós quan arribo a Calafate. 23 Kms. d’estepa i zona semi-desèrtica em separen del meu hotel (http://www.esplendorelcalafate.com/) a la petita i ara animada ciutat del Calafate, situada a la riba de la Bahia Redonda del Llac Argentí. Des d’aquí visitaré la famosa glacera Perito Moreno -dins del P.N.Los Glaciares- i faré una excursió de dia sencer al P.N. de Torres del Paine (dins de territori xilè i que no he pogut organitzar mentre era a Xile). Calafate és el nom d’un arbust que fa una baia amb la que es prepara el Calafate Sour, el cocktail més famós i que a la Patagonia substitueix el Pisco Sour pel fet de canviar la llima pel calafate. La ciutat agafa el nom d’aquest fruit i la seva posició estratègica per visitar les glaceres més importants de l’Argentina fa que sigui un lloc de parada inevitable.

270 kms. és la distancia entre Calafate i el P.N.Torres del Paine. Pocs kilòmetres d’asfalt primer i molta pista després fins arribar a Cerro Castillo, un endormiscat i avorrit poble de 150 habitants situat al mig del no res. Un cop aquí i després de passar els tràmits aduaners argentins i xilens la boca ja no se’m tanca en tot el dia. Quina meravella! Des de la Llacuna Sarmiento ja tinc una primera panoràmica espectacular del massís del Paine amb les Torres, les Banyes i el cim Almirante Nieto de 2640 metres d’altitud. El dia s’ha aixecat clar i nítid amb un cel blau ple de núvols de cotó; no podia ser millor!. Aquest Parc Nacional de 1.810 km quadrats atresora el “Big Five” d’aquestes contrades: El puma, el guanac, el nyandú (estruç), el còndor i la llebre. No cal dir que al primer ni l’he flairat però els altres els he vis tots!. Des de Llacuna Sarmiento, una carretereta em porta fins a la Llacuna Amarga d’aigües de color turquesa i plena de guanacs pasturant tranquil.lament. L’entrada al parc val 40 dòlars/40 s/18.000 Pesos xilens. En un tres i no res em planto a la Cascada del Paine, amb la millor vista de les Torres de 2.800 metres d’altitud i posteriorment als llacs Nordjensköld i Pehoe -des d’on veig les banyes fins que les tapa la boira. El camí de tornada el faig entre sons tot recordant les meravelles que la natura m’ha posat avui devant del ulls.

El P.N. Los Glaciares, a 80 kms. de Calafate i a on hi ha la glacera més famosa del món mundial – anomenada Perito Moreno- tampoc es queda curt.  La glacera Perito Moreno té més de 31 kms. de llarg i quan arriba a l’aigua  conforma tres cares: la nord, la central i l sud amb una longitud total de 5,5 kilòmetres. Per sobre de l’aigua arriba a fer 70 metres i més de 150 per sota de l’aigua…Es de les poques glaceres que avancen enlloc de retrocedir. M’acosto en barca fins a uns 300 metres de la base de la cara sud de la glacera. Durant 45 minuts assisteixo a l’enorme espectacle de veure els despreniments de gel de les parets i ho visc amb una barreja de respecte i temor…Després em dirigeixo a les passarel·les, una estructura de més de 3 kilòmetres que em permet contemplar la glacera des de tots els angles possibles mitjançant unes rutes traçades de diferents colors. Aquests dies costa dormir després de veure tanta bellesa però el Calafate més gastronòmic i enològic farà la feina als restaurants “La Tablita” i “La Vaca Atada”, entre d’altres.

DSC06239  DSC06260  DSC06358  DSC06423

Marxo cap a Buenos Aires, l’esplèndida capital argentina, barreja de decadència i picardia. El dia és rúfol i xafogós. Escollir barri a on dormir a Buenos Aires no ha estat una tasca senzilla però avui és diumenge i fan el Mercat de San Telmo així que he agafat una habitació al bufó i petitonet hotel Palacio San Telmo , a l’anomenat microcentro (http://www.uniquehotels.com.ar/unique-palacio-san-telmo/). El Casal Català és a poca distància i aprofito per a dinar enmig de la història de casa nostra i al costat del Teatre Margarida Xirgu, encara avui un referent cultural de la ciutat. Per la tarda aprofito per passejar per les paradetes del típic mercat dominical del meu barri bonaerense, que no s’acaben mai i parar en algun dels seus típics cafès. Una ciutat tan immensa, i si al damunt es disposa de poc temps -com és el meu cas- s’ha de fer amb el bus turístic. L’inici de parada és a tocar de la famosa Plaza de Mayo, la Catedral metropolitana, la Casa Rosada i el Cafè Tortoni. En bus recorro el Barri de La Boca amb la “Bombonera” -la catedral del futbol-  i les seves casetes baixes habitades per gent molt humil descendents de bascos,catalans i italians arribats a mitjans del s.XIX a la recerca d’una vida millor. Segueixo per Caminito, marcat per les seves cases de colors i les tradicionals parelles de balladors de tangos per a turistes, Retiro, Recoleta -a on visito el cementiri monumental que guarda les despulles d’Eva Peron i el Cafè La Biela, Palermo, Belgrano, Teatro Colón,Congreso… Una anècdota que m’agrada explicar: quan l’autobus passa per devant del Palacio del Congreso i enfila per l’avinguda Rivadavia, els meus ulls decideixen anar en direcció contrària a les explicacions que em dona l’audio-guia i em trobo de sobte devant d’una casa singular d’estil modernista. El que veuen els meus ulls, que es comencen a humitejar és increïble: sota la cúpula de la casa una frase escrita en català: “No hi ha somnis impossibles”. Si voleu saber la història de la casa, l’Andrea -una noia argentina- té un bloc que us aconsello visitar: (http://www.secretosdebuenosaires.com/2007/07/no-hi-ha-somnis-impossibles.html). Jo encara tremolo de l’emoció!

DSC06554   DSC06642  IMG_20140209_134523  DSC06464  DSC06564

Desert d’Atacama, considerat el més àrid del món: Una planura de temperatures extremes entre el dia i la nit dominada per llacunes salades, guèisers, volcans i petits poblets amb esglèsies i construccions molt característiques de tova i fusta de càctus. Passo els meus darrers dies a l’Hotel Altiplánico (http://www.altiplanico.cl/altiplanico-san-pedro-de-atacama/), una bonica construcció de casetes de tova, palla, pedra i fustes locals, al poble de San Pedro de Atacama. San Pedro és un excel.lent punt de partida per visitar la zona i les seves singularitats. El sol crema de dia, de nit dormo amb flassada. No em puc banyar a la piscina malgrat moro de ganes…l’aigua no té temps d’escalfar-se i està gèlida. Durant el dia aprofito per visitar el Valle de la Luna i el Valle de la Muerte, la Laguna Céjar, el Salar de Tebinquinche, la Laguna de Ojos Salados -amb una concentració del 80% de sal que fa difícil per no dir impossible no surar-, els Llacs altiplànics d’aigua dolça dels volcans Miscanti i Miñiques -situats a 4.300 m. d’altitud i a on veiem flamencs andins-, els poblets de Sicaire, Machuca i Toconao -amb les seves esglésies colonials amb sostre de fusta de càctus- i finalment els Guèisers del Tatio -el camp geotèrmic situat a major alçada del món i conté 94 guèisers i un centenar de fumaroles-. Per les nits i amb una lluna plena esplèndida que m’apareix darrere del volcà Licancabur, el poblet de San Pedro ofereix una gran varietat de restaurants i bars de tots nivells i preus per acabar el dia amb energia renovada. Us deixo algunes recomanacions:

Delicias de Carme:. Restaurant popular amb plats de racions molt generoses i preu econòmic. Convé demanar un sol plat i endur-se el que un no s’acaba

Todo Natural: el millor pisco sour acompanyat d’una empanada de queso i un agregado de aceitunas

Bendito Desierto: Sucs naturals i postres deliciosos. Menu per dinars i sopars molt variats i gustosos. Música en viu (el febrer de 2014 hi actuava un duo de rumbers catalans)

DSC06757

DSC07195  DSC06814  DSC07239   DSC06824

M’ha costat decidir-me per aquest viatge però un cop fet he de reconèixer que és un dels destins que més he gaudit, així que m’alegro moltíssim d’haver vingut!

A tots vosaltres…gràcies per llegir-me!

Anuncis

Un pensament sobre “XILE & ARGENTINA…pero qué bueno que viniste!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s